JUDIT MARTÍN

Coneguda pels seus gags humorístics a ràdio i televisió, la Judit Martín és l’actriu de les mil cares. Per clavar cadascun dels 40 personatges als quals dona vida a través de les ones i de la pantalla, és fonamental l’ingeni, però també l’observació i treballar de valent. L’humorista ens deixa conèixer-la més de prop en aquestes línies.

El seu dia a dia transcorre entre els rodatges del programa Polònia (TV3) i els estudis de ràdio de Rac1, on col·labora al Versió Rac1. Entre tots dos, l’actriu i humorista catalana Judit Martín dona vida a 40 personatges ben diversos, com ara Marta Pascal, Irene Montero, Marta Ferrusola, Cristina Cifuentes, Eulàlia Reguant i María Dolores de Cospedal, d’una banda, o la Vane, Sor Lucia Caram, Carme Ruscalleda, Ada Colau, Pilar Rahola i Esperanza Aguirre, de l’altra. Sap quants són, reconeix, perquè els va apuntant en una llista per no oblidar-se’n.

Com es prepara un per ficar-se a la pell de personatges tan potents i diversos?

Hi ha personatges molt fàcils, perquè s’assemblen a d’altres que ja faig o perquè són propers a mi, però n’hi ha d’altres que resulten més difícils, o bé perquè són molt neutres i costa trobar-hi els trets que els fan únics, o bé perquè estan molt allunyats dels meus registres. N’hi ha que em resulten impossibles d’imitar i que, després d’un primer tempteig, els aparco directament.

Són gaire diferents les feines que fas a la ràdio i la televisió?

La ràdio exigeix una semblança més que raonable de la veu. A banda del to i del timbre, em fixo molt en el punt d’on procedeix la veu, si és nasal, de coll, etc., o com fa les esses, erres… Quan qui imites té algun defecte o tret peculiar a la parla, és un regal. Després hi ha el tema de l’accent: com més marcat millor. També em fixo molt en el lèxic, quines paraules fa servir més, etc., així com en el tema del ritme: tots tenim una cantarella particular quan parlem. Un cop estudiat tot això, cal buscar la comicitat, la caricatura de el personatge, quin aspecte el fa divertit. A la tele la veu passa a segon pla: importa que físicament sigui identificable i, per això, a més d’estudiar com es mou i els gestos, tens la gran ajuda del maquillatge, la perruqueria, el vestuari i la situació del gag.

Com aconsegueixes que els teus personatges evolucionin?

Els guionistes són molt responsables de fer-los créixer. A partir del que tu fas, ells es fixen en les coses que val la pena potenciar; tenen una visió externa que ajuda molt. Al Versió Rac1, on improvisem molt perquè el programa dura tres hores, es donen les circumstàncies perfectes perquè els personatges creixin. El vertigen del directe em permet provar moltes coses i ficar-me en embolics dels quals mai no sé com en sortiré, però, clar, estic acompanyada per un director d’orquestra increïble, que és Toni Clapés, i un equipàs de persones que fa 20 anys que treballen plegades.

Com vas arribar al món de la interpretació?

Jo volia ser videoartista, però en acabar la carrera la realitat es va imposar. Jo ja feia teatre amateur des de l’època de l’institut. Un dia vaig anar a veure teatre d’improvisació i m’hi vaig quedar ben atrapada. Llavors em vaig apuntar a diferents cursos d’impro i clown, però ho feia perquè m’ho passava bomba. En aquells moments, no em vaig plantejar viure d’això. Ho combinava amb altres feines, però cada cop em van anar sortint més actuacions que em van permetre deixar les feines més convencionals.

Entre 2000 i 2014 vas ser al capdavant d’Improshow. Com aconseguies sortir-ne airosa quan l’única consigna era només una paraula o una situació de partida?

Encara continuo improvisant a la Sala Barts. És una de les coses que més m’agraden, sobretot perquè a Impro Barcelona hi ha els companys amb els quals faig impro des de fa gairebé 20 anys. Vaig aprendre a fer teatre improvisant, i ara el que em costa és memoritzar un paper o seguir unes pautes massa estrictes.

Quines altres qualitats necessita un actor per mantenir-se sempre en primer pla?

Adaptació màxima. Cal ser molt tot terreny. Tot i que hi ha actors i actrius a qui no els ha calgut en absolut, no és gens habitual. Has d’estar disposat a tot. Jo no m’aturo mai: si no em truquen, per entendre’ns, m’ho invento i començo a treballar en projectes propis. Tinc diverses companyies, busco guanyar-me la vida a cada moment.

Quins rituals segueixes per mantenir la salut física i mental a ratlla?

Vaig religiosament al gimnàs, però perquè tinc una esquena molt emprenyada i no tinc alternativa. Cada vegada llegeixo menys i, últimament, només teoria d’impro, o comèdia o textos teatrals. Soc carn de museus, cinemes, concerts i del Primavera Sound.

Quina importància dones a l’alimentació? Què no hi pot faltar al teu rebost?

No sóc veggie, però gairebé! No hi poden faltar alvocat, ruca, tomàquets, verdures, arròs, llegums… He de dir que em tornen boja els llagostins Eroski de mida gruixuda. Totalment cert! De tota manera, tinc poc menjar a casa: acostumo a dinar i sopar fora.

Dius que no t’agrada cuinar, però… t’hi atreveixes amb algun plat?

Amanides i poc més. El foc i jo no som gaire amics. Estic al nivell culinari dels Chunguitos!

El 2018 vas rebre el Premi Internacional d’Humor Gat Perich. Com et vas sentir?

D’una banda, molt contenta, per descomptat. De l’altra, desconcertada per ser la primera còmica dona a rebre’l. Gairebé no hi ha premis específics d’humor o comèdia: és una cosa que no es valora; es pren com una cosa superficial, banal. A mi el riure és el que més m’interessa del món: tan ximple i complicat alhora.

En quins nous projectes estàs treballant actualment?

Estic fent Under The Pelucas, amb la meva companyia DeJabugo, i també Oh Spoiler!, amb Impro Barcelona. I sempre a l’aguait de l’actualitat per caçar nous personatges!