MARC PARROT

El músic ens obre les portes del seu estudi de gravació en plena natura per parlar de les seves vivències i dels seus projectes més destacats.

Marc Parrot és un artista sensible, arriscat i inclassificable. Viu i treballa a Sant Quirze Safaja, al cor de la serra de Barnils (Moianès), una zona de boscos plàcids i vegetació salvatge que proporcionen al músic la tranquil·litat que necessita per compondre i produir. Se sent afortunat de viure del que més li agrada i de compartir moments senzills amb les persones que estima. En ell, el treball, l’amistat i l’amor sempre van de la mà.

En quin moment vas tenir clar que la música seria el teu mitjà de vida?

Vaig muntar el primer grup quan encara no tenia 14 anys. No sé si aleshores era conscient del que significava ser professional, però hi va haver alguns artistes que em van il·luminar per la seva actitud. Els primers van ser els Rolling Stones i, després, tota la movida contracultural dels grups punk, que lligava molt bé amb els meus sentiments d’adolescent, perquè sempre estaven amb amics, viatjaven i vivien del que els agradava.

On busques les fonts d’inspiració per compondre?

Em nodreixo de mirar cap endins, de buscar el que surt del subconscient i m’explica coses que encara no sé. Sovint trobo la inspiració quan estic a punt d’adormir-me o em desperto a mitjanit amb una idea. Llavors començo a estirar el fil i a escriure una història.

Acabes de llançar un nou disc: Refugi. Quin Marc Parrot hi trobarem?

Vaig començar a plantejar el disc pensant com volia mostrar-me als 50 anys com a autor i compositor, i em vaig donar temps per experimentar. Les cançons són com la roba que ens posem, parlen de nosaltres i ens hi hem de sentir còmodes. Aquesta vegada la cosa ha anat pel camí de treure artifici, de deixar cançons més nues i menys metafòriques. Per posar en escena el disc, hem habilitat un espai intimista, una iurta, a l’interior de la qual s’esdevé tot el que és musical i proper, mentre que a l’exterior succeeixen totes les inclemències.

També produeixes discos per a altres artistes. És més arriscat el treball personal o l’aliè?

Jo em permeto arriscar en la faceta personal. Com a productor d’altres artistes, hi faig equip, però sempre amb una mirada externa, per sobre de les meves percepcions, perquè són ells els qui hauran de defensar el disc. Però, si un artista vol arriscar, també li poso el camí fàcil.

Un s’acostuma a viure d’una professió tan incerta?

L’acabes acceptant. En aquests últims anys molta gent ha passat de creure que tenia una feina per sempre a adonar-se que res no és segur. Crec que el futur serà força així. Molts educadors diuen que les noves generacions hauran d’utilitzar la creativitat per a tot. Jo em sento amb un cert avantatge, perquè fa anys que negocio amb la incertesa. Aprens a confiar en la intuïció i a no mirar el que fas pel rendiment que et dona. Fa molt que visc de la música i no tinc ni idea de com funciona.

Fa anys que ets coproductor del disc de La Marató de TV3. Què t’ha ensenyat aquesta experiència?

M’ha ensenyat molt d’ofici i m’ha aportat molta flexibilitat per afrontar la meva feina com a productor. El fet d’haver d’unir artistes amb sensibilitats musicals oposades m’ha fet més obert mentalment. Les millors experiències han estat les bretolades creatives, com fer de My way una sardana amb la veu de Quico Pi de la Serra. Em va costar molt convèncer la Cobla Els Montgrins perquè per a ells era com una transgressió, però el resultat va ser molt emocionant. O que Pau Riba cantés una ària de Puccini amb la Simfònica del Vallès. Cap altre disc em permetria fer aquestes coses.

Et van diagnosticar un càncer quan eres molt jove. De quina manera et va canviar la perspectiva de la vida?

Tenia 26 anys. De cop et planteges moltes coses. T’adones que no ets la persona més jove amb càncer, i també que la teva mala sort sempre és relativa perquè n’hi ha que estan molt pitjor que tu. També et qüestiones coses més metafísiques, com ara: “No em posaré a resar ara si mai no he cregut en Déu…” La malaltia et remou els principis per fer-los més sòlids; creixes i et fas més persona.

Ets una persona familiar?

M’agrada estar envoltat de la gent que estimo, i la feina m’ha permès desenvolupar relacions professionals que són alhora d’amistat. A la vida hi tinc una barreja de negoci, treball, amistat i amor, perquè la meva dona i jo hem estat socis durant molt de temps.

Precisament amb ella, la pintora Eva Armisén, vas publicar el llibre-CD Tots a taula.

Sí, és un llibre-CD que tracta el tema de la relació dels nens amb el menjar. Els sis personatges del llibre reflecteixen, d’una manera extrema, els comportaments a l’hora de menjar: l’explorador, el llepafils, el golafre, el ràpid, el dolç i el gurmet. Tots som una barreja d’aquests personatges.

Teniu algun projecte nou?

A l’octubre o novembre sortirà un tercer llibre, Tinc un paper, que estimula els valors del treball en equip i de la vocació a través de sis personatges: l’escriptora, el productor, la directora, l’actor, el dissenyador de vestuari i la il·luminadora.

Casa teva i el teu estudi són a la muntanya. Com es veu la vida envoltat de natura tot el dia?

Doncs més verda. Ha, ha, ha… Més esperançadora. De petit vivia en un poble, a Tiana, i la llibertat de moure’t amb els amics i de fer excursions m’havien fet pensar que en algun moment acabaria vivint a la natura. Viure aquí em permet fer ràpidament una descompressió de la feina. És tan fàcil com seure a menjar fora sense sentir cap soroll i contemplar les muntanyes.

Aquí ho tens fàcil per caçar bolets…

En sóc un expert, però ja des que era petit. Amb el pare, que era del Centre Excursionista de Catalunya, caminàvem per la muntanya i agafàvem bolets. Però aquí, a Sant Quirze Safaja, he descobert moltes varietats interessants: carlets, pimpinelles, apagallums, bolets de tinta, llores, múrgules (aquí en diuen rabassoles), mollerics… I per primera vegada he collit trompetes de la mort!

Ets un enamorat de la cuina de tardor…

Sóc un enamorat de la cuina en general. Per a mi, el moment de menjar és un dels més sublims del dia, però això no vol dir menjar coses sofisticades, ja que trobo un gran plaer en l’exquisidesa de les coses més senzilles, com la verdura a la brasa… En canvi, amb un plat refregit o mal elaborat penso: “Un dia perdut!”

Has escollit un plat de bacallà…

Per a mi és el peix que hi ha al capdamunt de l’escala, sobretot el bacallà salat, perquè es pot cuinar de moltes maneres i sempre té interès. Només a la brasa amb all i oli i bitxo per sobre… és brutal!