MERITXELL HUERTAS

L’actriu ens rep en plena temporada i ens deixa conèixer una mica més els seus inicis, la seva trajectòria, el seu paper de mare i els seus reptes de futur.

Meritxell Huertas és una actriu que s’ha fet a si mateixa. Darrere de la seva vis còmica s’hi amaga una dona tímida, totalment entregada a la feina i la família, i que ha complert el somni de treballar en una companyia teatral mítica com La Cubana. La va descobrir des de la butaca d’un teatre, tot just havent acabat de formar-se a l’estudi Nancy Tuñón. Els va enviar una carta i la màgia simplement va succeir. La intèrpret s’ha atrevit també amb el cinema, la televisió, els acudits i la ràdio; ha fet de la perseverança la seva senya d’identitat i ara, després de viure un temps a cavall entre la capital catalana i Madrid, per fi ha tornat a la seva Barcelona natal.

Sempre vas tenir clar que volies ser actriu?

Jo era la típica pallassa de l’escola. M’agradava molt fer riure perquè jo, en realitat, soc d’aquestes actrius tan tímides tan tímides que utilitza el teatre per fer altres coses. Vaig començar a fer teatre a les representacions de final de curs i ja vaig veure que volia dedicar-m’hi. Vaig començar a formar-me, alhora que estudiava la carrera de Filologia Catalana.

Què creus que aportes a la gent amb la teva feina?

La veritat és que no sé el que aporto, però m’ho passo genial! (Rialles.) La gent també m’explica que es diverteix quan em ve a veure. Darrerament, fent teatre més de text, també estic gaudint moltíssim. És una cosa gairebé terapèutica per a mi.

Consideres que l’actor ha de demostrar el que val dia a dia?

Cada vegada que comences una feina nova, has de demostrar el que vals. Mai no deixes d’aprendre ni d’evolucionar. I això no només passa a cada projecte, sinó cada dia. Soc molt exigent i m’agrada fer evolucionar el personatge: no paro de buscar com millorar, que si el ritme, que si el gag… En cas contrari, si cada dia repeteixes la mateixa funció, és que no estàs viu.

Aleshores, prefereixes el teatre abans que altres gèneres?

A mi m’apassiona el teatre, buscar nous matisos a cadascun dels meus personatges. Això no vol dir que no hagi gaudit amb els projectes que he fet en cinema i televisió, on, a més, la projecció que tens, amb tants milions d’espectadors, és espectacular. Al teatre, en canvi, respires amb la mateixa gent que ve a veure’t, que és diferent cada dia.

Ets molt reivindicativa en la defensa de la feina de les actrius de més de 40 anys.

Els actors passem èpoques sense cap projecte entre mans, esperant la trucada que et torni a escena. I ja no parlem de les actrius a partir dels 40 anys, per a les quals hi ha poca feina. Els papers estan estereotipats per a un tipus de dona i, és clar, tal com succeeix en el món real, hi ha actrius que som molt diferents les unes de les altres.

Recordes algun moment de voler-te fondre al damunt d’un escenari?

A La Cubana em va saltar la dentadura postissa en plena funció. Va començar a rebotar en una escalinata de metacrilat, blanquíssima. Va ser a Mamá, quiero ser famoso, on emulàvem un plató de televisió i hi havia un actor que feia de regidor que, molt àvid, va caçar la dentadura al vol. Un altre va succeir representant aquesta obra a Bilbao: en un moment en què preguntàvem al públic si hi havia algú que volgués ser famós. Resulta que vaig preguntar-ho a una parella que es deien Sergio i Estíbaliz. Jo, sense tallar-me, vaig exclamar: “Mira, com els Sergio i Estíbaliz cantants”… Doncs eren ells de debò!

Com descriuries aquella etapa a La Cubana?

La Cubana sobrepassa qualsevol imatge que puguis tenir d’una companyia teatral: són 24 hores al dia dedicades a una funció, fas gires de dos anys per tot Espanya, vas de promoció, fas entrevistes als matins, a les tardes arribes al teatre, fas proves de so molt concretes perquè són teatres bastant grans i hi ha molts actors a l’escenari, els seients s’omplen a totes les funcions… Després d’això, quan vas a sales més petites, al·lucines amb tot el que has arribat a fer.

La disciplina implícita a la teva professió requereix que et cuidis molt…

Procuro no malgastar energia i descansar. Les hores de son són sagrades. També intento menjar bé, sobretot verdura. A part d’això, el gimnàs m’avorreix solemnement, així que intento caminar molt.

Lapònia, l’obra que estàs fent ara, tracta sobre les mentides i els secrets que expliquen a un parell de nens. Quins aspectes fas prevaldre a l’hora d’educar el teu fill?

Nosaltres volem que sobretot sigui feliç i que rigui. La resta ja arribarà. Som molt happyflowers en aquest sentit: fem prevaldre que el nostre fill estigui sempre content i, tot i que és cert que als fills les rutines els van molt bé i que cal posar-los límits, tenim la sort que és molt bo. Ara, amb quatre anys, tot es resumeix en jugar.

Adores el menjar japonès… T’atreveixes a cuinar-lo?

Mai! Tinc la sort que a la meva dona li agrada cuinar i se n’encarrega ella. Ens ho hem repartit així: ella cuina, jo degusto i… la porto al japonès quan calgui! (Rialles.)

Quins reptes de futur et planteges?

Seguir treballant com a actriu fins als 70 anys. M’agrada molt la meva feina i sento que encara em queda molt per fer. També estic intentant generar els meus propis projectes per a aquests moments d’aturada que tenim els actors. Ho estem forjant entre cinc actrius, totes de més de 40 anys, i estem creant el nostre propi espectacle.