NÚRIA PICAS

La corredora Núria Picas viu amb passió tot el que fa. Des de casa, a Calders, ens parla de les seves vivències, il·lusions i nous reptes.

L’entusiasme i l’alegria que irradien les paraules i el rostre de Núria Picas (Manresa, 1976) resulten irremeiablement contagiosos. El seu cos i la seva ment no paren quiets; estan fets per a l’aventura. Campiona del món d’ultra trail el 2015, assegura que per ser feliç es marca objectius difícils però no impossibles, i que l’èxit significa sentir-se en harmonia amb ella mateixa. Evita parlar del futur: a ella li agrada viure el dia a dia.

Per què corres?

Corro per ser lliure. Corro perquè m’agrada, em sento feliç, exploro el meu cos i nous territoris. M’agrada viure la vida amb intensitat i una manera és fer-ho ràpid i esprement cada segon.

L’amor per l’esport i la natura els vas heretar dels pares…

Es van conèixer en un centre excursionista i em vaig anar impregnant d’aquesta tradició muntanyenca. Però també ha sortit molt de mi. El meu germà, per exemple, no fa muntanya. Són molt importants les arrels, però encara ho són més les ganes que un té d’escollir la vida que vol viure.

Dels teus primers anys, quina imatge et ve a la memòria?

Recordo pujar la persiana i veure la cara nord de Montserrat. El meu pare anava a escalar amb els amics i jo sempre li deia que volia anar-hi. Obrir aquell armari del tresor on hi tenia el material d’escalada, sentir l’olor de les cordes… Era un món que abans de descobrir-lo ja em fascinava.

Què t’aporta la muntanya?

M’aporta benestar, felicitat, pau, harmonia… Tot, tot! M’ha ensenyat molts valors que m’han ajudat a créixer com a persona i a assolir els meus objectius. Valors com l’esforç, la perseverança, el desig d’explorar, de descobrir-te a tu mateixa, la convivència, l’amistat…

Coneixes els teus límits?

No m’agrada parlar de límits. El límit arriba quan deixes de gaudir. Em conec bé el cos i, quan sento el perill molt a prop, sé gestionar-lo. Vaig anar a l’Himàlaia l’any 2017, vaig agafar una pneumònia a 7.800 metres d’altura i vaig pensar que perdria la vida. Per sort he llegit molta literatura de muntanya, vaig entendre el que em passava i em vaig dir: “Avui no toca, torna a casa”. La muntanya sempre hi és. Hi ha una frase del gran Iñaki Ochoa de Olza que diu: “Fer el cim és la cirereta del pastís. Si faig el cim, em menjo la cirereta. Però, si no el faig, em menjo el pastís sencer”. I jo em vaig menjar tot el pastís.

Segueixes algun tipus de ritual abans d’emprendre una carrera o aventura?

El meu ritual és donar el millor de mi els dies previs, és a dir, seguir un bon entrenament, una bona alimentació i una bona preparació mental. Això em dona molta fortalesa i confiança en mi mateixa. Ara estic sortint d’una lesió i estic molt centrada en l’entrenament amb bicicleta. Un equip de ciclisme de muntanya m’ha ofert l’oportunitat d’aprendre al seu costat durant mig any. Si et regalen llimones, fes-ne llimonada, oi? I ja veurem què passarà; potser continuo fent bici. Al cap i a la fi, l’important és reinventar-se.

L’ultra running s’ha convertit en un fenomen imparable gràcies a persones com tu i Kílian Jornet. Què sents quan la gent et veu com un ídol?

Intento donar una bona imatge, ensenyar als més petits a seguir aquest camí que m’ha portat tanta felicitat. També vull donar-los a conèixer aquests valors dels quals abans et parlava perquè ells puguin aprendre dels seus ídols.

Recentment has aparegut al programa de TV3 Aire lliure. Què vas aprendre d’aquesta experiència?

Vaig aprendre molt del país que tenim. Vaig tenir la sort de gravar en llocs fascinants per fer-hi esport, vaig practicar moltes disciplines i ho vaig fer amb gent que de veritat em va sorprendre. Al febrer hem començat a gravar la segona temporada, que s’emetrà el 2020.

L’esport femení continua sent gairebé invisible als mitjans de comunicació. Veus canvis en el panorama?

Vull creure que aquesta tendència està canviant i que les dones anem guanyant terreny a poc a poc. Ara ja veus per televisió un partit de bàsquet amb noies, al Dakar hi ha participat Laia Sanz… És veritat que en el futbol encara és molt complicat, però els patrocinadors cada vegada s’hi aboquen més. Fixa’t en la Cursa de la Dona, per exemple, que té milers i milers d’adeptes. És un treball de tota la societat, però també de la dona, que ha de lluitar per donar-se a conèixer. Jo ho he fet en un esport que en el món femení aleshores no era conegut.

Tens dos nens bessons… T’han canviat molt la vida?

Ara tenen 7 anys i la veritat és que per a mi són una responsabilitat molt gran perquè has de pensar constantment en el seu benestar i en el seu futur, i això et fa una mica més adulta. Saps que no estàs sola en aquest món perquè hi ha dues personetes que depenen de tu. M’aporten molt d’amor i felicitat.

Per cert, vas treballar durant anys de bombera i ara estàs en excedència…

Sí, fa cinc anys que estic d’excedència, després d’haver treballat sis anys al parc de bombers de Berga. La meva mare em diu que potser hauria de reservar-me coses per a la propera vida. Ha, ha, ha… Quan vaig fer el pas a atleta professional, em vaig plantejar deixar la feina de la meva vida. Tot i que la meva autèntica vocació és la muntanya i l’esport en general, de petita volia ser bombera i vaig lluitar moltíssim per aconseguir-ho. Espero tornar a treballar-hi en un altre moment de la vida.

Una esportista del teu nivell segur que segueix una dieta estricta…

Vaig força a la meva, la veritat, però hi poso sentit comú. La meva dietista, Sandra Sardina, m’ajuda amb una bona estratègia alimentària, sobretot quan preparo les curses. Es basa en verdura, fruita, hidrats de carboni i proteïna. També cuido molt la suplementació alimentària perquè no hi hagi cap dèficit.

Hi tens traça a la cuina?

Sincerament, no m’agrada perdre gaire temps. Per tant, faig coses molt bàsiques i ràpides, sobretot a la planxa, ni guisats ni fregits. M’agrada molt el salmó poc fet, gairebé cru, i l’arròs blanc, que sempre se m’assenta bé, i m’encanten amb tota mena de verduretes.

Tens cap altre projecte?

M’agrada escriure i per Sant Jordi sortirà el meu segon llibre, Ara o mai. Hi aboco tota l’experiència de l’Himàlaia, l’ultra trail del Mont Blanc i alguns reptes que semblaven impossibles, com el Home to Home, que unia les dues grans travessies del Pirineu català, la Cavalls del Vent i la Carros de Foc, en 25 hores.