TOSCANA

La Toscana convida a perdre’s per no deixar-se trobar. A més dels paisatges tan bonics i de l’elegància i la història de les seves ciutats, aquesta regió italiana destaca per una gastronomia d’allò més gustosa. Està per menjar-se-la sencera. 

Situada al centre d’Itàlia, la Toscana representa la part més autèntica del país transalpí. Tot es queda petit per descriure el patrimoni cultural i artístic d’aquesta regió, que és un museu a l’aire lliure i es considera el bressol del Renaixement. Ocupa gairebé 23.000 quilòmetres quadrats, distribuïts en deu províncies entre la serralada dels Apenins i el mar de Ligúria, que banya els 633 quilòmetres d’una costa que també suma algunes illes, com ara la d’Elba.

Florència és la capital de la regió i de l’elegància a escala mundial. El centre històric d’aquesta ciutat —plena de palaus, museus, monuments i esglésies— forma part del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. La universitària Siena, Pisa amb la seva famosa torre, Arezzo —escenari de La vida és bella— i Sant Gimignano són només algunes de les parades imprescindibles de qualsevol ruta per la Toscana. Pel camí, hi trobem suaus turons esquitxats d’oliveres i xiprers, així com de camps de vinyes, per donar vida a un dels vins més reconeguts del món: el chianti.

Hi ha molts motius pels quals la Toscana pot presumir i la gastronomia n’és un. La cuina és una de les millors targetes de presentació d’Itàlia i una de les més conegudes. Tant és així que forma part de la seva cultura i manera d’entendre la vida. Els sabors de la Toscana són, com tot a la regió, sublims, amb una taula plena de matèries primeres de qualitat del camp i de la costa. Com a tota bona dieta mediterrània, l’oli d’oliva és el rei, juntament amb el tomàquet, el bon vi i les tòfones. Tot un pòquer d’asos per triomfar a la taula sense caure en la famosíssima pizza.

Pa sense sal, essència toscana

Les peculiaritats toscanes comencen en el pa, que, per tradició, no porta sal. Diu la llegenda que al segle xi, per la rivalitat entre Pisa i Florència, la sal va començar a quedar-se encallada al port. Amb els preus pels núvols, els florentins van començar a elaborar el pa sense sal. La tradicional bruschetta —emprada freqüentment com a antipasto o entrant— es prepara amb pa toscà fregat amb all, un fil d’oli d’oliva i sal. Una altra varietat d’entrants són els crostini toscani: talls de pa untats amb paté, tomàquet i oli amb fetge de pollastre o una altra especialitat. El pa toscà també és la base per a la pappa al pomodoro, una sopa feta a base de pa dur, tomàquet, alfàbrega i oli; la versió en amanida és la panzanella. Una altra sopa molt típica als camps de la Toscana és la ribollita, amb mongetes blanques, col i tomàquet. A les costes de Livorno el peix assumeix el protagonisme de la sopa en el cacciucco, un dels brous més famosos d’Itàlia, elaborat amb fins a tretze tipus de peixos.

Pasta, oi tant!

Plat estrella, símbol… La cuina italiana no s’entén sense la pasta i totes i cadascuna de les seves varietats. La Toscana té fins i tot la seva pròpia especialitat, els pici, una mena d’espaguetis més gruixuts que, si es combinen amb una salsa de tòfona blanca o negra, són com per salivar simplement amb el record.

Els pappardelle —que aquí solem considerar tallarines grans— se solen acompanyar de ragú, fongs o llebre. També pots tastar-los acompanyats amb carn de senglar. Seria imperdonable perdre-se’ls.

En aquesta regió hi ha més vida a banda de la pasta, ja que les carns també són una oportunitat per donar-se un gran homenatge gastronòmic: senglar acompanyat d’una salsa agredolça, bistec a la florentina, faisà acompanyat de tòfona o pollastre a la diavola, fet amb una raça autòctona toscana.

Pel que fa als formatges, el pecorino se n’emporta la palma. Des de fa cinc-cents anys, els toscans l’elaboren amb llet d’ovella i, de vegades, hi barregen llet de vaca i l’aromatitzen amb tòfona. El resultat és senzillament espectacular.

El millor final és el dolç

Els toscans saben acabar bé un bon dinar i, per això, les postres hi tenen un lloc destacat. El castagnaccio o pattona és una coca feta a base de farina de castanyes, i la que més bona fama té és la de Garfagnana. Altres postres toscanes són el pa dolç de Lucca, els biscottinis de Prato i les galetes dures d’ametlla (cantucci) per sucar en el vi dolç. Buon appetito!