Originària del nord d’Àfrica, probablement d’Egipte, la carxofa es va estendre per Europa occidental gràcies als àrabs, que en van millorar les varietat de cultiu. Segons els experts, també en menjaven en abundància els grecs i els romans, i sembla que creien que aportava a l’organisme grans propietats digestives i afrodisíaques.

Compra: És molt important triar-ne els exemplars més gruixuts i pesats en relació amb la mida, i amb els cors compactes i ben formats, d’un color verd clar. Per comprovar-ne la frescor, cal apropar-se la carxofa a l’oïda i prémer-la: si se sent un cruixit, encara és fresca; si les fulles són toves a la base o s’obren, no ho és.

Conservació: Un cop a casa, perquè la carxofa es conservi durant més temps, convé desar-la en un lloc fresc. Un truc: per evitar que la carxofa s’ennegreixi, en comptes de fer servir suc de llimona, prova de fer servir aigua amb fulles de julivert. L’efecte antioxidant és el mateix, però les carxofes no quedaran àcides.

A la cuina: Les carxofes es poden preparar de moltíssimes maneres: crues, bullides, al vapor, fregides, arrebossades, guisades, en sofregit, a la brasa, al forn… i, per descomptat, són l’ingredient principal de les minestres de verdures. Si es rosteixen, tant a la planxa com al forn, no és recomanable tallar les puntes de les fulles, ja que així es manté la humitat interna durant el procés.

Propietats nutricionals: Gràcies a totes les seves propietats, la carxofa ajuda a combatre els efectes de la diabetis i a prevenir malalties vasculars. A més, com que és diürètica, afavoreix l’eliminació del líquid sobrant de l’organisme i ajuda a combatre l’obesitat. És rica en cinarina i cinaropicrina, substàncies que faciliten el bon funcionament de la vesícula biliar. Conté cinaròsids i tanins, els efectes dels quals són beneficiosos en processos inflamatoris, ja que actuen com a antiinflamatoris; així com esterols, que regulen el colesterol, i vitamines B1, B2 i B3.