VEURE PER MENJAR

Una de les pel·lícules més emblemàtiques de la història del cinema és La grande bouffe. La pel·lícula, dirigida pel director italià Marco Ferreri, es va convertir en un escàndol des del dia de la seva estrena al marc del Festival de Cannes del 1973. Acusada de blasfema i obscena, quaranta anys més tard es pot considerar que La grande bouffe és l’homenatge més poètic que ha fet mai un director al plaer de viure a través del menjar. I de què va la pel·lícula? De quatre homes, farts de les quotidianitats de la vida, que es reuneixen a una vil·la per suïcidar-se menjant menges exquisides.

Al llarg de la història del cinema trobem molt poques pel·lícules dedicades a la gastronomia i com, per sort, els gustos són personals i intransferibles, alguns lectors aficionats al gènere és possible que prefereixin títols com Deliciosa Martha, El festí de Babette, Vatel, Com aigua per a xocolata, Menjar, beure i estimar o Entre copes. No hi ha res a objectar.

El més important d’aquestes pel·lícules és l’estela que han deixat als nostres gustos. El cinema és el major generador de modes des de la seva creació i, amb aquest poder persuasiu, ens ha ensenyat a menjar de manera diferent de com ho van fer els nostres avantpassats. Gràcies al cinema, no hi ha cap país del món que podem visitar del qual no coneixem els seus mercats i els productes que els integren.

Però al cinema, la gastronomia no sempre ha de ser la protagonista per ser destacable. Moltes vegades apareix com un element subtil que augmenta el poder evocador del seu director. Sempre he tingut una especial predilecció per les pel·lícules franceses i italianes. Poques cinematografies com aquestes dues han aconseguit mostrar al món el seu amor pel plaer de la taula d’una manera tan subtil.

No hi ha una pel·lícula francesa en la qual no hi aparegui una seqüència amb els protagonistes compartint taula. A la pel·lícula Petites coses sense importància, obra coral i preciosa dedicada a l’amistat, tot tindria un gust diferent sense els sopars nocturns carregats de nostàlgia. I què podem dir dels italians, que han sabut convertir un plat de pasta en el tresor més gran que mai hagi trobat l’home.
Aquest és un poder que només té el cinema. El d’aconseguir convertir-nos en buscadors de plaer gràcies a unes imatges creades per
homes i dones tan necessitats de felicitat com nosaltres.