MAG LARI

Viu a Tàrrega envoltat d’objectes fascinants i misteriosos, i també de grans il·lusions, com no podia ser menys en un mag.

Assegura que fora dels escenaris i els platós no s’assembla al Mag Lari i que això sorprèn la gent quan el coneix. Malgrat que no pugui seguir el ritme i el to que caracteritzen el seu personatge, el Josep Maria Lari Viaplana (Barcelona, 1973) és igual de guapo i elegant, se li intueix un fi sentit de l’humor i se li endevina una força mental increïble per ubicar-se en tants projectes alhora. Cosa de mags.

Si el que fas és il·lusionisme, per què en diem màgia?
És el mateix. Màgia és una paraula que engloba més coses, i il·lusionisme és més concreta i bonica. Quan dius que ets il·lusionista tothom té molt clar que no pretens enganyar, sinó il·lusionar, perquè els fas veure coses que no passen en la realitat normalment.

Vas començar a fer petits trucs als 14 anys. Com eres aleshores?
Un nen tímid a qui la màgia li va servir per obrir-se. Amb la màgia et converteixes en el centre d’atenció molt fàcilment. Quan estàs en un grup, si treus les cartes i comences a fer un joc de mans que ningú sap com va, automàticament ets el rei de la festa.

Com va néixer el personatge del Mag Lari?
Va néixer al Llantiol el 1994, quan amb la Meritxell Huertas ens dèiem Mag Lari & Secundida. Jo era un mag que feia aparèixer coloms i no parlava, i ella interpretava una partenaire sense ganes de treballar. Un dia la Meri es va posar malalta. Vaig trucar per dir que no hi podíem anar i em van contestar: “No pot venir ella, però el mag ets tu. Agafa el micro i fes la carta de la taronja”. Actuàvem a mitjanit i havies de ser molt fort per tornar tot el que el públic et deia, així que em vaig inventar un personatge que sortia a actuar de mal humor, molt antipàtic… Amb els anys ho vaig anar suavitzant fins al que és ara, amb aquest humor agre i agressiu, però alhora molt còmic.

Quins mags han influït en el teu estil?
En aquella època m’agradava molt el Màgic Andreu, per aquest contrast que tenia entre l’estètica clàssica i l’espontaneïtat. També em va influir conèixer l’Enric Magoo i quedava enlluernat amb el David Copperfield, per a mi el mag més complet. Tot el que fa és espectacle, i a més és guapo, simpàtic…

Un mag és capaç de sorprendre’s davant d’un gran truc?
No. És el peatge que paguem. Perds tota la il·lusió perquè, tot just començar, ja saps com està fent el número aquest mag. Però gaudeixes veient com el presenta, el millora o en perfecciona la tècnica.

I fora de la teva professió, què et sorprèn o t’emociona?
M’emocionen moltes coses, sobretot les que tenen com a motor la passió o l’amor… Quan veig manifestacions al carrer amb tanta gent, quan veig la seva bondat…, m’emociona i penso que ho fan perquè els surt de dins.

Què has fet per amor?
Per amor ho faig tot, sobretot en parella. I a la feina encara em trobo en aquest punt de fer les coses sense pensar, sinó que les faig perquè les sento. En un nou espectacle que es diu Dolce Vita! se m’ha anat l’olla; tot el que portem no cap en un camió i n’hem de fer servir dos, cosa molt poc intel·ligent. Però tenia ganes de fer-ho.

Dius que la màgia és autodidacta, però a Espanya hi ha algunes escoles, no?
És a un nivell molt aficionat o no tan estructurat com a mi m’agradaria. Bé, l’escola que porta l’Ana Tamariz a Madrid crec que està bé. Al setembre obriré una escola a Barcelona, amb una línia d’extraescolars, perquè hi ha nens als quals, quan ens veuen actuar, se’ls desperta alguna cosa a dins, i dues línies adreçades a adults: una per als qui volen fer màgia com a afició i una altra per als qui s’hi volen dedicar professionalment.

Per què gairebé no hi ha dones en aquesta professió?
Ufff! Crec que l’home, per naturalesa, és més juganer que la dona o no se sap desprendre tan fàcilment de l’època infantil. La dona entén que això de la màgia és un joc i passa de la tonteria d’intentar sorprendre els altres. Quan faig un joc de màgia amb un grup, les persones que després vénen per saber com ho he fet sempre són homes.

I elles, com entenen la màgia?
Tendeixen a entendre-la com una especialitat teatral, i jo també la considero així. Els seus espectacles són més visuals, més teatrals, més bonics. Jo ara no sóc mag perquè vulgui veure la cara de flipada de la gent; el que em mola és muntar el xou i divertir.

A Joan Brossa li apassionava la màgia. No trobes a faltar figures com ell, que s’interessin més per aquesta disciplina?
Sí, però preferiria que la màgia fos una eina al servei de l’artista més que un art en si mateix. M’agradaria, per exemple, que els actors tinguessin una assignatura de manipulació d’objectes quan es formen. El joc de mans brilla molt més quan qui el defensa té un talent especial.

Sents adoració pel Michael Jackson. Què admiraves d’ell?
Tenia 12 anys quan em van regalar un dels seus discos. Crec que jo era molt obsessiu de petit, perquè tant amb el Michael Jackson com amb la màgia m’hi vaig llançar de cap. És un personatge amb moltes cares i totes m’agraden. Tot el que feia es convertia en un fenomen, fins i tot les polèmiques.

Ha influït molt en els teus espectacles?
Totalment. I més des de Splenda, un muntatge dedicat a ell i inspirat en la seva música, el seu vestuari, els seus moviments tan marcats i la il·luminació dels seus espectacles, perquè el que ell feia era més un espectacle que no pas un concert. Jo he volgut fer el mateix: convertir la màgia en espectacle.

Sovint col·labores en televisió…
És que els teatres no s’omplen sols! M’agrada alternar televisió i teatre perquè es retroalimenten. Amb el Javier Cárdenas sento que sóc el convidat a casa i em dóna molta màniga ampla.

Quins altres projectes tens?
Actualment tenim quatre espectacles de gira: Ozom, que hem començat a portar fora de Catalunya, Una nit amb el Mag Lari, Dolce Vita! i Lari Poppins. A finals d’any estrenarem al Condal una mena d’autohomenatge amb el que he fet fins ara.

Què fas per desconnectar?
Quedar-me a casa. També m’ocupa força temps la meva col·lecció de Michael Jackson, que és molt xula. A més, estic intentant crear un museu, tot i que això és a més llarg termini.

Tens traça a la cuina?
M’agrada menjar molt sa i evito les salses, però no cuino. És que sóc un desastre! Tinc la sort que el meu xicot cuina molt bé. No és que jo l’hi demani, sinó que em veu fent coses a la cuina i em diu: “Va, que ja t’ho faig jo”. Per exemple, la crema de meló, que m’encanta, no la preparo jo, però hi col·laboro.